Luis García Serna, conegut com 'Paganini' per la seua afició al violí, segueix als 83 anys corrent diàriament
Aquests dies camina ajudat per un bastó perquè es recupera d'una caiguda soferta a l'agost quan corria camp a través per la Vall Fosca, però fins llavors s'entrenava pràcticament diàriament des de Lleida fins a Montoliu o Alfés. Luis García Serna és als 83 anys l'últim mite vivent de l'atletisme lleidatà. Durant gairebé vint anys, aquest atleta nascut circumstancialment a Manzanares (Ciudad Real), criat durant la Guerra Civil amb els seus avis a Barruelos de Santullán (Palència) i establert a Lleida sent un adolescent per desterrament del seu pare que va combatre a les files republicanes, va ser un habitual dels podis a nivell espanyol i internacional i no va ser olímpic per autèntic infortuni. Va ser seleccionat per anar als Jocs de Roma 1960, "però em va fer mal la mariscada que em vaig menjar a Galícia, després de guanyar el Campionat d'Espanya i no hi vaig poder anar".
El sobrenom amb què se l'ha conegut sempre, Paganini, li van posar per la seua afició a la música, arribant fins i tot a estudiar solfeig i violí. "Estant a Lleida, amb 17 anys, somiava ser violinista, però a l'Institut Nacional de Previsió, on vaig entrar després de presentar-me a unes oposicions, es va organitzar una competició d'Educació i Descans per a empreses. Gairebé m'hi van obligar els meus companys i guanyar curses suposava viatjar, cosa que en aquella època estava reservada a poca gent. Recordo que era molt vergonyós i no em feia gràcia posar-me pantalons curts. El més graciós de tot és que els meus primers pantalons de córrer me'ls va fer la meua mare tancant la bragueta d'uns calçotets llargs". No aparenta l'edat que té, ni tan sols li han aparegut canes. "Estic fet d'una pasta especial", riu. "Una vegada em va dir un metge que va ser tan dura la meua infantesa que em va servir d'entrenament per ser atleta."
Escribir comentario